Si sou dels que quan aneu a buscar els fills a l’escola el primer que feu és carregar les seves motxilles, o mentre sou al parc els aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades, és possible que us hàgiu apuntat al carro de la hiperpaternitat, un nou model de criança exportat dels Estats Units que converteix els fills en el centre més absolut de la vida familiar.
Fa només unes dècades, tres o quatre, els nens sortien a jugar al carrer amb els amics, podien anar sols a l’escola a partir d’una certa edat i no tenien la major part del temps extraescolar ocupat formant-se per tenir un futur brillant i convertir-se en un adult triomfador. Després vam passar als nens hiperregalats, quan els pares que se sentien culpables pel poc temps i atenció que podien dedicar als seus fills intentaven compensar-los amb regals i premis de tota mena.
Ara amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els fills en una vitrina a dalt d’un pedestal perquè no els passi res i se’ls pugui protegir de tot, fins i tot del que no cal protegir-los. La conseqüència d’aquests excessos són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.